cartell-cinema-a3-pdfx1a

LA PLATAFORMA PER LA LLENGUA VALLÈS OCCIDENTAL, ÒMNIUM CULTURAL DE SABADELL I LA CAL DE SABADELL CONSIDEREN QUE LA VAGA D’ALGUNS EMPRESARIS DE CINEMA SUPOSA GIRAR L’ESQUENA AL PÚBLIC CATALÀ

Sabadell, 28 de gener de 2010.- Davant de la vaga de cinema convocada pel Gremi d’empresaris de cinema de Catalunya, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), la Plataforma per la Llengua Vallès Occidental i la delegació de Sabadell d’Òmnium Cultural volen manifestar les següents consideracions:

1- Que els interessos que mouen alguns empresaris obeeixen a raons ideològiques i a prejudicis del tot infundats. El català és una llengua rendible al cinema tal i com demostren les xifres oficials recollides a l’Estudi sobre la llengua al cinema en diversos països europeus, Quebec i Catalunya, presentat per la Plataforma per la Llengua el passat 15 de gener i que podeu trobar al web www.plataforma-llengua.cat/estudis_i_publicacions/interior/59. Entenem que la situació actual és fruit de les inèrcies creades per una situació d’origen franquista. Estem convençuts, com ha passat en altres àmbits, que un cop s’apliqui la llei, els empresaris reconeixeran les millores. Nosaltres advoquem per una classe d’empresaris innovadora.

2- La manca d’ús del català al cinema representa un cas únic a nivell dels països europeus i el  Quebec, ja que no hi ha cap llengua comparable en nombre d’espectadors potencials o bé en  estats amb plurilingüisme oficial on aquest idioma no s’utilitzi per traduir les pel·lícules, en la modalitat de doblatge i subtitulat. L’estudi presenta diverses legislacions i pràctiques sobre usos lingüístics al cinema en altres països que demostren precisament això.

3- Tal i com demostra l’estudi, el que demanem és que el cinema sigui despenalitzat i que els espectadors catalans tinguin els mateixos drets que la resta de les comunitats lingüístiques comparables. Reclamem que el cinema  a Catalunya sigui la norma, i no pas l’excepció en els  països democràtics.

4- Els cinemes de Sabadell no s’han caracteritzat pel seu suport al cinema en català. Els sabadellencs i sabadellenques que volen veure cinema en català sovint han de desplaçar-se a altres ciutats de Catalunya perquè no poden gaudir d’aquest dret a la nostra ciutat, ja que l’oferta de cinema en català a Sabadell és merament residual. Denunciem alhora el greuge que representa que les pel·lícules que es passen en català a Sabadell es veuen doblement perjudicades a l’hora d’arribar al públic per la inferioritat de condicions horàries i de nombre de sessions a què es troben sotmeses.

Per a més informació: Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL) de Sabadell a/e.: sabadell@cal.cat

Òmnium Cultural Sabadell c. de l’ Illa, 2 1r Sabadell 08202 Tel. 93 725 07 42/ 667 65 85 36 a/e.: sabadell@omnium.cat

Plataforma per la Llengua Vallès Occidental Sant Joan, 20 08202 Sabadell Tel. 654 51 67 03/ 654 10 54 22/ 667 65 85 36 a/e.: plvallesoccidental@plataforma-llengua.cat

L’empresari de Sabadell,  perquè és un de sol qui té el monopoli del cinema,  ha decidit fer vaga el dilluns en contra del dret dels catalans i catalanes a veure cinema en la nostra llengua.  De fet, és natural que aquest empresari que no s’han distingit mai per donar suport al cinema en català, doni suport a una vaga  que pretén continuar com fins ara, és a dir, sense respectar els drets lingüístics dels consumidors catalans.

Això és el que passa amb els monopolis,  que no pots triar i això passa a Sabadell, que no podem triar, només hi ha un empresari anticatalà  que controla totes les sales de la Ciutat i que fins ara ha evitat, tant com ha pogut, fer cinema en la nostra llengua, suposo que la seva excusa és la mateixa de tots els altres:  que no hi ha demanda,  quan la realitat és que el que no hi ha és oferta. Com pot saber que a Sabadell no hi ha demanda si l’oferta de cine en català sempreha estat testimonial ?

A partir de dilluns deixaré d’anar al cinema a Sabadell,  podré anar a altres llocs on hi hagi empresaris que respectin els drets lingüístics dels que parlem català,  no estic disposada a engruixir  les butxaques d’empresaris que mantenen actituds dictatorials 35 anys després de la mort del dictador.

Fa quatre anys de l’històric 18 de febrer de 2006 en el qual el poble català convocat per la PDD va clamar als carrers de Barcelona pel seu Dret de Decidir i pel seu reconeixement com a nació. Ara, ens trobem en un context que demostra que els qui vam sortir al carrer teníem raó aleshores, com també en tenim ara: la via estatutària i autonomista està acabada i és un carreró sense sortida que conclou en la negació de la nostra realitat nacional i sobirania com a poble.

Mentrestant, la voluntat de decidir sobre el nostre futur com a país és cada cop més explícita, i el rotund èxit de les Consultes Populars sobre la independència n’és la prova.

D’altra banda, la crisi econòmica està condemnant a l’atur i la pobresa a milers de catalans i catalanes, mentre el nostre Govern no té instruments per donar-hi resposta i bastir un model social veritablement just i igualitari.

Per això, volem un govern sobirà en totes les matèries, que pugui fer polítiques en favor dels treballadors i treballadores del nostre país. També volem totes les competències sobre immigració, per garantir una bona acollida a la població nouvinguda amb igualtat de drets.

La Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats sotasignades, es van reunir aquest 9 de gener per impulsar una gran manifestació a Barcelona amb els següents continguts:

• Donar suport a les consultes populars sobre la independència.

• Mostrar el nostre rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el nostre futur.

• Reclamar amb força el dret a l’autodeterminació del poble català perquè som una nació i perquè autodeterminació és democràcia.

• Fer palès que la via autonomista i estatutària està esgotada.

La Plataforma pel Dret de Decidir, et demanem que t’afegeixis (donis suport) a aquest manifest a títol individual o col·lectiu, al correu electrònic info@tenimeldretdedecidir.org

http://www.facebook.com/?ref=home#/group.php?gid=402318000190&ref=ts

La Plataforma per la llengua ha presentat un estudi que mostra la situació excepcional del català al cinema en el context europeu i que justifica la necessitat d’una regulació del sector

La Plataforma per la Llengua valora positivament el nou Projecte de Llei del Cinema que el Consell de Govern ha aprovat. L’entitat reclama fermesa als governants per tirar endavant la llei i creu que aquest projecte pot trencar una inèrcia discriminatòria fruit de la dictadura franquista, de difícil justificació en una societat democràtica com la nostra. Per donar més arguments a favor del desenvolupament d’una llei que posi fi a aquesta discriminació, la Plataforma per la Llengua ha presentat un estudi comparatiu sobre la situació actual del català al cinema que estableix paral·lelismes amb la situació que es dóna en altres països i territoris amb d’altres llengües oficials que tenen un nombre de parlants igual o inferior a la llengua catalana.

L’estudi posa en evidència la discriminació excepcional i única del català en relació a les  pràctiques lingüístiques majoritàries que tenen lloc en altres àrees lingüístiques comparables d’Europa i del Quebec. També evidencia que malgrat els 40 anys de prohibició del català al cinema, l’estat espanyol no ha donat el suport necessari per trencar amb les inèrcies creades durant la dictadura de Franco, mentre que això s’ha fet en els altres casos amb llengües comparables com ara als països bàltics, que amb la transició democràtica han aconseguit el restabliment dels drets lingüístics i la plena normalització de les seves llengües oficials al cinema.

El resultat de la consulta sobre la independència de Catalunya del passat dia 13 de desembre preocupa molt a la capital d’Espanya, tot i que ho intenten dissimular ridiculitzant-la en tertúlies i fent comentaris menystenidors. A Espanya saben molt bé que hi haurà un abans i un després d’aquesta consulta.

El fet que a Sant Cugat, una ciutat important a tocar de Barcelona, hi hagi hagut un 26 per cent de participació, és a dir que una quarta part de la població hagi votat, significa que ja no són només algunes comarques, allunyades de l’àrea metropolitana, les que volen exercir el dret d’autodeterminació.

La consulta ha servit, entre altres coses, perquè els catalans i catalanes ens creguem que, de veritat, tenim el dret de decidir i que podem fer-ho al marge de les limitacions que ens imposa el marc constitucional espanyol.

El que més mal ha fet ha estat la internacionalització de la consulta, que la BBC, per exemple, es passegés per Sant Cugat, Castellar del Vallès o Sentmenat per fer un reportatge de la votació i que diaris com Le Monde o El Financial Times parlessin de la consulta amb total naturalitat, i ho consideressin un fet únic i un model de participació, ha trencat els estrets esquemes mentals d’una part de la premsa espanyola.

És molt diferent quan les referències a Catalunya no travessen la frontera i la caverna mediàtica s’encarrega que la informació es dilueixi, mitjançant comentaris banals i informacions tergiversades, i els periodistes estrangers, acreditats a Madrid, acaben oferint una visió de Catalunya sota el prisma de la premsa espanyola. Aquest cop, però, la premsa hi va assistir en directe i, per tant, no hi va haver cap mena de manipulació, ni tergiversació, ni visions d’intermediaris. La informació va anar directa des de Catalunya al món.

I això és el que preocupa que la informació sobre Catalunya pugui arribar al món sense passar per Madrid com la consulta o com altres manifestacions que demostrin les diferències entre Catalunya i Espanya.

També els observadors internacionals han contribuït a visualitzar Catalunya com un indret diferent d’Espanya. El fet insòlit d’organitzar una consulta, prescindit de la política i dels polítics professionals, substituint-los per polítics ocasionals ha creat un precedent mundial.

Crec que hem de continuar per aquest camí, la consulta ha obert una porta i ens ha marcat un camí. Aquest camí ha de passar, sens dubte, per la internacionalització i ha d’anar des de Catalunya al món.

La consulta sobre la independència de Catalunya del passat dia 13 de desembre va ser un èxit, un èxit rotund, cal que es digui ben alt, perquè n’hi ha que volen emmascarar-ho.

Aquesta consulta no es pot comparar amb cap elecció perquè no té el mateix objectiu, decidir qui governarà, ni els mateixos recursos.

S’imaginen tota la maquinària de l’Estat, de la Generalitat i de tots els partits polítics treballant per a la consulta? S’imaginen que haguéssim tingut espais gratuïts als mitjans de comunicació, que haguéssim pagat publicitat a la televisió i a la ràdio, que haguéssim tingut un autocar, ple de periodistes, disposat a seguir-nos per tot el país i a explicar tots els actes que hem fet?

Doncs això és el que passa en unes eleccions i, amb tot això, de vegades no aconsegueixen arribar al 40% de participació.

En canvi, les entitats locals organitzadores de les consultes sense cap recurs econòmic ni institucional, només amb la seva feina voluntària han aconseguit gairebé un 30 per cent de participació.

A més, el fet que els partidaris del no no hagin anat a votar, com ho demostra el fet que el 95% dels vots hagin estat favorables a la independència, és la prova que en una consulta vinculant els límits de participació haurien estat més alts, ja que els partidaris del no també haurien votat.

El ressò internacional ha estat extraordinari. Una trentena d’observadors internacionals vinguts de diferents indrets del món han acreditat la validesa i la transparència de la consulta. Daniel Turp, vicepresident del Partit Quebequès i catedràtic de dret constitucional va lloar el reglament utilitzat per la seva transparència i eficàcia. Va dir que aquesta consulta no només és un cas únic al món, sinó que servirà d’exemple a altres països que com Catalunya volen exercir el dret d’autodeterminació.

El camí de la independència està obert, la consulta n’és una prova, prova que continua els propers dies 28 de febrer i 25 d’abril. El poble de Catalunya ha demostrat que és capaç d’organitzar-se i que està decidit a aconseguir la seva llibertat, per primer cop es palpa que la independència no és un somni.

La Plataforma pel Dret de Decidir valora molt positivament la consulta sobre la independència del 13 de desembre.

La PDD es desmarca de qualsevol intent de manipulació de les consultes ja sigui per obtenir un benefici polític personal o per tirar endavant un nou partit.

La Plataforma pel Dret de Decidir valora molt positivament les consultes realitzades fins ara. Per això vol felicitar totes les comissions organitzadores i a tots els voluntaris i voluntàries que han fet possible la consulta sobre la independència i demostrar que som capaços de lluitar pel nostre futur amb rigor i democràcia, fent una acció única al món, per exigir l’exercici del dret a l’autodeterminació i decidir si volem o no sé independents.

La PDD continuarà donant suport a les entitats, associacions i comissions organitzadores que ho demanin per ajudar a tirar endavant la consulta del 28 de febrer i del 25 d’abril.

La PDD només donarà suport a les consultes que es proposin des de la base a partir de les xarxes socials de cada municipi i que es comencin a preparar amb prou temps per vertebrar el teixit associatiu de manera que permeti tirar endavant la consulta amb el màxim de garanties

La PDD defuig els personalismes i es desmarca de qualsevol manipulació de les consultes ja sigui per obtenir un benefici polític personal o per tirar endavant un nou partit.

Aquest 13 de desembre estem cridades a votar en les consultes sobre la independencia de Catalunya més de 700.000 persones, des del poble més petit –Sant Jaume de Frontanyà al Berguedà-, fins al més poblat d’aquesta actual onada de consultes, Sant Cugat del Vallès, al Vallès Occidental. Es tracta, en un gest radicalment democràtic , de la participació en una votació autoconvocada, autoorganitzada i autofinançada pel poble català.

La primera consulta va ser a Arenys de Munt el passat 13 de setembre i, des d’aquell moment, hem situat en el centre del debat polític tant la qüestió de la llibertat democrática d’expressió, que tenim com a poble, com la qüestió de l’exercici del dret d’autodeterminació, dret que, cal recordar-ho, ja havia aprovat de manera teòrica el Parlament de Catalunya en més d’una resolució al llarg dels darrers anys.

La consulta d’Arenys de Munt ha tingut un gran valor polític, però a més ha tingut l’efecte d’augmentar l’autoestima de tot un poble, ha enfortit la consciència del dret que tenim de decidir sobre el nostre futur i ha provocat una necessària i important clarificació de posicions entre els partits polítics, corporacions locals, institucions i entitats de tota mena, que han hagut de prendre posició i assumir compromisos a favor o en contra del dret de decidir, del dret d’autodeterminació.

Des d’Arenys de Munt, cada dia s’ha afegit més gent a treballar per l’èxit de les consultes següents –les d’aquest 13 de desembre i les que vindran- cada dia ha crescut la intenció de votar: personalitats reconegudes de totes les àrees de la vida pública, veïns i veïnes comerciants, treballadors, catalans i catalanes de tota la vida i catalanes i catalans d’adscripció recent, homes i dones grans i nois i noies que acaben de fer 16 anys han anunciat la seva adhesió i han fet pública la seva il·lusió de participar en una dia tan important per al nostre país; perquè, certament, l’exercici de la llibertat i el poder de decidir crea molta il·lusió, perquè no estem davant d’una consulta qualsevol, d’un referèndum sense cap importància: aquest 13 de desembre se’ns farà una de les preguntes més carregades de futur que se li pot plantejar a un ciutadà o ciutadana: «Està d’acord que el seu país –en el nostre cas una part de la nostra nació, Catalunya,- esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?» Tan important com el sentit de la resposta és la voluntat de participació i la presa en consideració de la pregunta. És una pregunta que tenim el dret legítim de fer-nos i el dret legítim de contestar amb una participació gran i significativa. És, ho repetim, una qüestió de radicalitat democràtica que alhora, en ser una consulta prohibida per l’actual Constitució Espanyola, posa de relleu l’escassa qualitat democràtica de l’ ordre constitucional de l’Estat Espanyol.

Aquest 13 de desembre, per contra, proposem una votació sobre la independència de Catalunya en la qual participi i es senti còmode tothom, des dels catalans de tota la vida fins els nous catalans empadronats als diferents pobles que viuen entre nosaltres, ja siguin argentins, filipins, equatorians, senegalesos, marroquins, pakistanesos, xinesos o de qualsevol part del món. Comptem amb tots i totes i amb ells, per damunt de la tradicional ceguesa i urnes vetades que ens i els imposa l’Estat Espanyol.

Aquest 13 de desembre serà un dia històric per a Catalunya i tots els Països Catalans; anem tots i totes a votar, sense por, en un exercici de dignitat de país, de recuperació de la consciència de nació. El futur depèn exclusivament de nosaltres.

Avui, un gran nombre de diaris de Catalunya s’han posat d’acord i han publicat la mateixa editorial, l’objectiu és defensar l’Estatut davant de la possible sentència adversa del Tribunal Constitucional.

És un gest que esta molt bé i que demostra que a Catalunya som capaços de posar-nos d’acord i treballar conjuntament pel futur del país. Però crec que aquest gest arriba massa tard.

Aquesta unitat i coherència de la premsa de Catalunya l’haurien hagut de mostrar per defensar l’estatut del 30 de setembre, aquell que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya, aquell que ens va fer sentir a tots i a totes l’orgull de ser catalans, aquell que reconeixia la nostra sobirania fiscal i nacional, aquell que reconeixia el nostre dret de decidir.

L’actual Estatut, el que en queda després del ribot espanyol no és més que l’ombra del que fou, no tenim ni sobirania fiscal ni nacional ni podem exercir el dret de decidir, és un estatut retallat i fet a la mida del PSOE.

I, permeteu-me, crec que l’editorial d’avui de la premsa catalana intenta salvar el que queda de l’Estatut, just en el moment que el poble de Catalunya ha encetat noves vies de construcció nacional, just en el moment que una bona part de la societat catalana ha descartat l’Estatut com a eina vàlida per regir el futur del país.

Just, ara, que s’estan fent consultes sobre la independència, just ara que hi ha un augment considerable de l’esperit sobiranista surten en defensa de l’Estatut, un estatut que no està a l’alçada d’allò que el poble reclama.

Ara no toca defensar l’Estatut, ara toca buscar noves vies de construcció nacional.