Ens ha quedat un regust amarg de decepció. Després de la manifestació del dia 10 de juliol esperàvem alguna cosa més del Parlament de Catalunya que la lectura del preàmbul de l’Estatut. També esperàvem que, per una vegada, els socialistes catalans anteposarien els interessos de Catalunya per davant dels interessos del partit però no ha estat així. El PSOE ha guanya i Catalunya ha perdut. La tan preuada unitat catalana no existeix.

Els nostres polítics no han estat a l’alçada de les circumstàncies i han estat incapaços de fer un front comú a Madrid. La falta de lideratge polític ha quedat palesa aquestes setmanes post manifestació.

Cap partit no s’ha mogut del seu posicionaments inicial. Els socialistes continuen defensat l’Estatut, però la sentència l’ha convertit en una eina inútil i, a hores d’ara, indefensable. Alguns encara s’omplen la boca parlant de federalisme, aquesta fórmula política idealitzada pel socialisme català, però inviable perquè els seus companys socialistes espanyols hi estan en contra.

Els ecosocialistes primer defensaven que calia tornar a votar en referèndum l’Estatut, sort que ells mateixos van adonar-se que era una bestiesa i, ràpidament, van fer-se enrere, però no han presentat cap proposta convincent.

Alguns membres destacats de Convergència s’han declarat sobiranistes, però no independentistes, ja m’explicaran com es menja això i el senyor Duran i Lleida està a favor del dret d’autodeterminació, sempre i quan ens autodeterminem per continuar dins d’Espanya

I a ERC l’èxit de la manifestació els ha donat ales i s’estan apropiant de la bandera independentista i, possiblement, seria un bon moment per a aquest partit si no fos perquè alguns dels seus líders no són creïbles després del segon tripartit i mentre encara continuïn al Govern.

I, per últim, la gent del carrer, els que creiem que s’hauria de fer una candidatura unitària, un front nacional que defensés els interessos de Catalunya i el lema de la manifestació, tal i com va exigir el poble el 10 de juliol, tot i que sabem que això no és possible.

Els partits grans no renunciaran ni als seus programes ni a les seves llistes electorals perquè estan convençuts que tindran èxit i podran portar a terme les seves propostes. Els partits més petits, els tradicionalment independentistes i els nous sembla que encara no estan prou madurs, els falta generositat i els sobren personalismes. I a uns i altres els falta sentit d’estat, no s’adonen del moment històric que vivim i de l’oportunitat que deixen perdre.

Tot i que encara no he perdut l’esperança que es pugui crear un front catalanista, la realitat em demostra que, malauradament, haurem d’esperar a les properes eleccions perquè l’independentisme ocupi el lloc que es mereix al Parlament de Catalunya i que haurà de ser la societat civil qui empenyi per aconseguir aquest objectiu.

L’Entitat, després d’una primera anàlisi del contingut de la sentència, ha arribat a la conclusió que representa un retrocés inacceptable pel que fa a la situació de la llengua catalana.

D’una banda la sentència rebutja el concepte de llengua preferent que s’havia atorgat a la llengua catalana i de l’altra no admet tampoc el concepte de  llengua pròpia, aquest concepte hava servit per desenvolupar bona part de la Llei de Política Lingüística del 98 i altres legislacions lingüistiques posteriors, com la Llei de cinema o la Llei d’Educació de Catalunya.

Una de les conseqüències més greus d’aquesta sentència és que deixa en mans del govern espanyol la possibilitat d’incloure o d’introduir la llengua castellana com a llengua d’ensenyament a les escoles catalanes. Si això passés s’iniciaria el procés de desaparició  de la llengua catalana. Per tant o es desacata la sentència o estem permetent que s’iniciï el procés d’extinció de la llengua catalana.

]]> http://carmeforcadell.cat/?feed=rss2&p=508 http://carmeforcadell.cat/?p=500 http://carmeforcadell.cat/?p=500#comments Mon, 12 Jul 2010 16:20:20 +0000 carme http://carmeforcadell.cat/?p=500

Dissabte passat l’independentisme català va viure una jornada història, el Passeig de Gràcies semblava un mar d’estelades mentre milers i milers de veus reclamaven a crits la independència.

Personatges històrics com el cirurgià Oriol Domènech, l’ex alcalde de Badalona Joan Blanch, els filòlegs Joan Solà i Antoni M. Badia i Margarit i, el que fou secretari De Josep Tarradellas, Josep Fornas van ser-hi presents i es van sumar al lema de la PDD: nosaltres decidim independència.

Aquesta picabaralla s’ha escampat més enllà de les estrictes parets d’Òmnium, primer per la descarada pressió del Govern català i del Partit Socialista, feta a través dels mitjans de comunicació, després perquè el comunicat que l’Entitat va enviar a tost els socis i sòcies, després de la reunió de dijous, entre les diverses entitats i partits, traspuava que alguna cosa havia passat. I, precisament, el que havia passat és que s’havia trencat la unitat que tant demanaven els socialistes, perquè abans tots estaven d’acord amb el lema proposat des de feia temps ara, en canvi, estan dividits uns defensen aquesta capçalera híbrida i els altres el lema inicial.

El més important és que aquesta manifestació sigui un èxit i que hi vagi molta gent, per a alguns ha de ser un clam en contra de la sentència, per a altres, entre els quals em compto, un clam per la independència perquè no ens han deixat cap altre camí. El fet que hi hagi sentència, aquesta o qualsevol altra, demostra que el poble de Catalunya no pot decidir res sense demanar permís a Espanya.

Però més important encara que la manifestació, que ho és molt, és l’endemà d’aquesta manifestació i em temo que l’endemà tot continuarà igual si coses tan trivials com un lema han acaparat l’actualitat informativa de la setmana i si el partit dels socialistes, que es el partit del President de la Generalitat, no se sent còmode ni considera prou unitari el lema: Som una nació, nosaltres decidim ja que és precisament això el que hauran de defensar davant dels seus companys de partit espanyols i davant del Govern Zapatero.

Avui que s’han conegut més detalls de la sentència, sembla que la interpretació d’alguns articles serà pitjor dels que s’esperava, ja que es qüestionen temes tan importants i assumits per Catalunya com és l’ensenyament en català, això significaria un greu retrocés respecte de l’Estatut de l’any 1979.

Fem entre tots i totes que aquesta manifestació sigui recordada com una de les més grans de la historia del nostre poble perquè Som una nació i decidim nosaltres, tot i que molts ja fa temps que ens hem decidit per la independència.

 1. La sentència retalla molt greument l’Estatut en qüestions clau per a l’autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d’autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l’ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.

 2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d’autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.

 3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d’autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.

 4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.

 5. Així mateix, cridem els veïns del Port de la Selva i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

 El Port de la Selva (Alt Empordà), a 5 de juliol de 2010.

Aquests dos mitjans, ahir a la tarda, van dir que s’havia arribat a un acord sobre la manifestació de dissabte, primera mentida, que presidiria la manifestació el president Montilla, segona mentida i que una senyera encapçalaria la manifestació, tercera mentida.

L’objectiu d’aquestes mentides era pressionar Òmnium Cultural perquè cedís a les pressions, que a hores d’ara ja han esdevingut xantatge, del Govern català perquè deixés el protagonisme de la manifetació al Govern català en general i a Montilla en particular.

Si el senyor Montilla vol anar a la manifestació que hi vagi, estem molt contents que ho faci, però que accepti el lema Som una nació decidim nosaltres, ja que si no accepa aquets lema no entenc que hi va a fer en aquesta manifestcaió, perquè vol dir que ja li esta bé que decideixin per nosaltres.

Encoratjo Òmnium perquè es mantingui ferm i recordo als mitjans públics que tenen una responsabilitat i que aquesta responsabilitat passa per oferir una informació objectiva, verídica i fidedigna al servei del poble i no al servei del govern.

Els partits catalans que acceptin l’espoli fiscal i pidolar a Madrid com a mètode per aconseguir recursos, els que acceptin el cessament dels traspassos de competències, els que acceptin que el català sigui una llengua de segona i que es qüestioni que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament a les escoles catalanes poden estar contents.

Per contra si algú considera que els catalans i catalanes tenim dret a rebre el mateix que reben altres ciutadans espanyols, per cert, amb els nostres recursos, si algú creu que la llengua catalana ha de tenir la mateixa dignitat que la llengua espanyola i si també creu que el català ha de poder sobreviure uns quants anys més, no li queda altre remei que abandonar la via autonomista i iniciar el camí de la independència.

L’encaix dins d’aquesta Espanya no és possible si no és sota les seves normes i les seves imposicions, el federalisme s’ha convertit en un somni de babaus catalans, els espanyols van abandonar-lo abans de saber que era i, des del segle XIX, que en senten parlar com aquell que sent ploure i es pregunten per a què deu servir això del federalisme si a ells ja els va bé amb l’Espanya radial .

Autonomistes, doncs, sentiu-vos orgullosos heu aconseguit el màxim que Espanya us pot concedir amb un estatut fet amb el millor i més ben disposats dels governs, podeu continuar pidolant 100 anys més i aconseguireu el que ara teniu. Unionistes estigueu satisfets podreu continuar oferint a Espanya la vostra feina, les vostres idees i els vostres diners perquè continuïn vivint millor que vosaltres, no patiu encara que sigueu més pobres sempre tindreu la satisfacció de poder dir que us heu sacrificat perquè Espanya visqui millor.

A tots els altres, a tots els que aspirem a viure millor, amb uns serveis socials dignes, amb una llengua respectada i sense haver de demanar perdó per res ni haver de demanar els diners que abans hem avançat, no ens queda altra solució que posar-nos a treballar, plegats, per aconseguir com més aviat millor deixar de formar part d’aquesta Espanya, uniforme, radial, centralista, excloent, en definitiva d’aquesta Espanya constitucional.

El senyor Fraga, ambaixador i ministre de Francisco Franco, coresponsable del règim feixista que va patir Espanya durant tants anys i coresponsable, també, de les sentències de mort signades pel dictador, ha saludat avui, entusiasta, una altra sentència de mort la de l’Estatut de Catalunya, signada per uns altres antidemòcrates que no respecten ni al poble de Catalunya ni als seus representants polítics, triats democràticament.

Avui el senyor Fraga estava content perquè el seu partit, que aplega una part de les forces antidemocràtiques espanyoles i catalanes, com ho demostra el fet que no respecten el que ha votat un poble, ha sumat una minsa victòria contra la democràcia. El recurs que van interposar ja fa quatre anys contra l’Estatut de Catalunya ha prosperat i amb això s’ha demostrat que les maneres feixistes i dictatorials continuen vigents a l’Estat espanyol.

El senyor Fraga està content perquè ha prosperat l’Espanya rància de sempre, l’Espanya dels Reis Catòlics i de la Inquisició, l’Espanya de pensament únic, la seva Espanya la que ell i el seu partit defensen.

Per a les persones que, com jo, fa temps que considerem que amb aquesta Espanya no hi ha entesa possible i que l’únic camí digne i honorable per a Catalunya, ara més que mai ha quedat demostrat, és la independència a la salutació de Viva España li ha faltat afegir una grande i libre.

Aquesta recollida implicarà milers de voluntaris i voluntàries que hauran de treballar força i de pressa per aconseguir les 220.000 signatures necessàries en el termini marcat per la Llei de consultes.

Ha estat precisament aquesta Llei de consultes, aprovada recentment al Parlament de Catalunya, la que ha permès que aquesta iniciativa tirés endavant, la qual cosa permet o permetrà afirmar que aquesta Llei és positiva si no fos perquè en darrer termini, com tothom sap, haurà de ser el Govern de Madrid qui doni el vist i plau a la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya i sabem que Madrid dirà no.

És cert, com diuen alguns o pot ser-ho, que aquesta IP posi en conflicte el Govern espanyol i el govern català això si abans el Govern català, que serà un altre no el que hi ha ara perquè les signatures no es podran presentar fins després de les properes eleccions, decideix acceptar les signatures i demanar al govern espanyol que li deixi convocar el referèndum.

El que sobta de tot plegat és que segons la Llei de consultes (que depèn de l’Estatut i esperem que aquest article no sigui uns dels retallats) qualsevol iniciativa de consulta popular, i també la del referèndum sobre la independència, pot ser presentada per diverses vies, una és la petició formal per part del 3% de la població de Catalunya, que és la via que es farà servir en aquest cas, per això fan falta les 220.000 signatures. Però hi ha una altra via que és presentar la IP per la majoria
absoluta de parlamentaris.

¿Em pregunto com és que aquest grup de parlamentaris, que van fer possible amb el seu vot que el Parlament acceptés la IP, no van presentar-la ells mateixos i així haurien estalviat aquesta feina tan feixuga de recollir signatures als milers de voluntaris i voluntàries.

És possible que hi hagi algun impediment legal o no legal que desconec i que no els ho permeti fer, si és així ho haurien d’explicar perquè si no ho fan costa d’entendre. D’altra banda, havent-se manifestat ja pel dret d’autodeterminació gairebé 600.000 persones, com s’explica que els nostres parlamentaris no s’hagin implicar, directament, en aquest procés, recollint el sentir d’una part important de la població que s’ha mostrat clarament partidària de la celebració del referèndum.