Ens ha quedat un regust amarg de decepció. Després de la manifestació del dia 10 de juliol esperàvem alguna cosa més del Parlament de Catalunya que la lectura del preàmbul de l’Estatut. També esperàvem que, per una vegada, els socialistes catalans anteposarien els interessos de Catalunya per davant dels interessos del partit però no ha estat així. El PSOE ha guanya i Catalunya ha perdut. La tan preuada unitat catalana no existeix.

Els nostres polítics no han estat a l’alçada de les circumstàncies i han estat incapaços de fer un front comú a Madrid. La falta de lideratge polític ha quedat palesa aquestes setmanes post manifestació.

Cap partit no s’ha mogut del seu posicionaments inicial. Els socialistes continuen defensat l’Estatut, però la sentència l’ha convertit en una eina inútil i, a hores d’ara, indefensable. Alguns encara s’omplen la boca parlant de federalisme, aquesta fórmula política idealitzada pel socialisme català, però inviable perquè els seus companys socialistes espanyols hi estan en contra.

Els ecosocialistes primer defensaven que calia tornar a votar en referèndum l’Estatut, sort que ells mateixos van adonar-se que era una bestiesa i, ràpidament, van fer-se enrere, però no han presentat cap proposta convincent.

Alguns membres destacats de Convergència s’han declarat sobiranistes, però no independentistes, ja m’explicaran com es menja això i el senyor Duran i Lleida està a favor del dret d’autodeterminació, sempre i quan ens autodeterminem per continuar dins d’Espanya

I a ERC l’èxit de la manifestació els ha donat ales i s’estan apropiant de la bandera independentista i, possiblement, seria un bon moment per a aquest partit si no fos perquè alguns dels seus líders no són creïbles després del segon tripartit i mentre encara continuïn al Govern.

I, per últim, la gent del carrer, els que creiem que s’hauria de fer una candidatura unitària, un front nacional que defensés els interessos de Catalunya i el lema de la manifestació, tal i com va exigir el poble el 10 de juliol, tot i que sabem que això no és possible.

Els partits grans no renunciaran ni als seus programes ni a les seves llistes electorals perquè estan convençuts que tindran èxit i podran portar a terme les seves propostes. Els partits més petits, els tradicionalment independentistes i els nous sembla que encara no estan prou madurs, els falta generositat i els sobren personalismes. I a uns i altres els falta sentit d’estat, no s’adonen del moment històric que vivim i de l’oportunitat que deixen perdre.

Tot i que encara no he perdut l’esperança que es pugui crear un front catalanista, la realitat em demostra que, malauradament, haurem d’esperar a les properes eleccions perquè l’independentisme ocupi el lloc que es mereix al Parlament de Catalunya i que haurà de ser la societat civil qui empenyi per aconseguir aquest objectiu.