Cada cop que el Tribunal Constitucional es reuneix els mitjans de comunicació catalans es mobilitzen i els polítics es preparen per defensar un Estatut, que no resol els problemes de Catalunya, perquè no gosen anar més enllà del que marca l’estricta legalitat vigent.

Per això, quan surti la sentència, hi haurà moltes declaracions dels partits polítics per defensar allò que és indefensable i per protestar contra allò que no es pot protestar perquè, ens agradi o no, la feina del Tribunal Constitucional és eliminar tot allò que no s’adequa a la Constitució.

Algú hauria d’haver explicat que l’Estatut, aprovat el 30 de setembre del 2005 i retallat posteriorment a Congrés espanyol, és inconstitucional. Tots els partits polítics ho sabien i els mateixos socialistes catalans ja el van retallar abans d’arribar a Madrid, perquè dins de la Constitució espanyola no hi cap la diversitat ni la diferència.

En aquesta Constitució no hi caben els signes identitaris que surten a l’Estatut com ara que Catalunya és una nació, que tenim un himne i una bandera. Potser algú es pensava que el fet de votar-lo en referèndum el salvaria de la retallada, però no ha estat així i ara un text votat pel poble serà retocat per un tribunal, la qual cosa es un aberració jurídica en qualsevol país del món. Per això el Partit Popular volia que l’Estatut passés pel Tribunal Constitucional abans de ser votat, .

Un sector, cada cop més ampli, de la societat catalana creu que Catalunya no té prou autogovern, però els partits polítics s’entesten encara en defensar aquest text ja obsolet, desacreditat, desfasat i superat davant l’onada de consultes sobiranistes, però com que els polítics van a remolc de la societat, cal que els fets els facin avançar en el camí adequat. Potser per això la PDD promou una marxa en defensa de l’autodeterminació del poble català, de l’autodeterminació que ja han exercit més de 500.000 catalans i catalanes.

Què esperen els polítics catalans per posar-se davant d’aquest moviment? Per què sempre van a remolc de la política espanyola? Per què no són capaços de superar el marc legal espanyol?

Val més que no badin, que no sigui massa tard quan vulguin reaccionar, que no es quedin massa temps esperant la sentència, no sigui que arribi abans la independència que la sentència.

INFORMACIÓ SOBRE LA MARXA AL PARLAMENT  DE  DISSABTE DIA 12 A:

www.tenimeldretdedecidir.org

info@tenimeldretdedecidir.org

Sabadell és la ciutat ón han votat més persones a nivell absolut fins ara. Aquests 24.061 vots representen un 13,87% dels 173.426 sabadellencs empadronats majors de 16 anys que tenien la possibilitat de participar a la primera consulta ciutadana i popular que s’ha fet a la cocapital del Vallès Occidental el 30 de maig.

Resultats amb el 100% escrutat

A la pregunta “Està d’acord que la Nació Catalana esdevnigui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea” ha guanyat àmpliament el SÍ amb 22.323 vots que representa un 92,78%. La opció del NO ha obtingut 1275 vots, un 5.30%. Hi ha hagut 427 persones que han votat EN BLANC (1.77%) i 36 vots nuls (0.15%).

Participació sobre el cens electoral normal

A la consulta podien participar les persones majors de 16 anys empadronades a Sabadell, mentre que en una convocatòria electoral oficial només poden votar les persones majors de 18 anys amb nacionalitat espanyola. Si extrapolem les dades en aquest nivell, el cens electoral es redueix a 147.410 persones. En aquest cas, el nombre de persones que han votat a la consulta s’hauria de reduïr fins a 22.608, amb el que l’assistència pujaría a un 15,34%

Les dades senceres sobre la participació i resultats als col·legis electorals les podreu trobar a la web www.consultasabadell.cat. Cal tenir en compte, però que les dades sobre els col·legis no són un reflex real sobre la votació en cada barri o districte electoral, ja que aquests estaven oberts a tots els sabadellencs en general i no estaven tancats al seu districte electoral.

Dia 26: Escolta-la
Dia 27: Escolta-la
Dia 28: Escolta-la

La Plataforma pel Dret de Decidir ha convocat una marxa cap al Parlament de Catalunya per al proper dia 12 de juny. Sota el lema autodeterminació és democràcia la PDD vol donar suport a les consultes sobre la independència, mostrar el rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el futur de Catalunya i reclamar l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

Aquesta serà la tercera i la més compromesa de les mobilitzacions que proposa la PDD. La primera manifestació, la del febrer del 2006, sota el lema Som una nació i tenim el dret de decidir va servir per posar sobre la taula el dret de decidir que, ràpidament, va ser incorporat a les agendes polítiques de la majoria de partits catalans que han continuant fent-ne bandera fins ara, però buidant de contingut polític el concepte de decidir.

La segona mobilització, la del desembre del 2007, va ser una mobilització amb més contingut social que polític. Va arribar després d’un estiu nefast en què Barcelona i Catalunya havien patit el caos de les infraestructures i havíem mostrat al món una Catalunya gairebé tercermundista. Es tractava d’exigir a l’Estat i a les grans empreses estatals que solucionessin el caos que s’havia produït i de reclamar els traspassos d’infraestructures que marcava l’Estatut. Va ser una manifestació plàcida a la qual s’hi van apuntar tots, fins i tot els que mai no s’apunten a cap manifestació compromesa per no posar en perill les subvencions que reben del Govern.

La marxa del dia 12 és d’un marcat contingut polític, perquè és en suport de les consultes, en suport de l’exercici de l’autodeterminació i de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. Aquest rebuig no és perquè retalli l’Estatut que, si hem de ser clars, una bona part de ciutadans i ciutadanes de Catalunya ja el dóna per mort, sinó perquè es rebutja la ingerència d’un tribunal espanyol en una decisió del poble català, ingerència que, segons els experts, ja és de per sí una aberració jurídica.

La Plataforma pel Dret de Decidir és una entitat de la societat civil que, com moltes altres, palesa la distància entre la classe política i la societat civil i el desencís a què ens han portat els nostres polítics. Catalunya està vivint una contradicció entre una societat civil cada cop més favorable a les tesis independentistes i uns partits polítics que no responen a les seves expectatives, només hi ha un partit que es declara independentista dins de l’arc parlamentari català i aquest partit és el que més baixa en intenció de vot, segons tots els sondejos electorals.

La Plataforma pel Dret de Decidir considera que cal resoldre aquesta contradicció i que el Parlament ha de representar les aspiracions del poble català i assumir les seves reivindicacions nacionals i socials. Catalunya ha de poder decidir el seu futur i el seu parlament ho ha d’assumir. El futur no està escrit pot ser diferent o pot continuar sent com ara, però ho hem de poder decidir.

Aquesta marxa simbolitza un pas més en el dret de decidir, si ja tenim assumit que som una nació i que tenim el dret de decidir, tal i com vam dir milers i milers de persones l’any 2006, que ens impedeix d’exercir-lo? Ara és l’hora, doncs, que el Parlament assumeixi també que Catalunya té el dret de decidir i com que el té el vol exercir.

AUTODETERMINACIÓ

ÉS DEMOCRÀCIA

12 DE JUNY A LES 6 DE LA TARDA MOBILITZACIÓ UNITÀRIA A BARCELONA.

Per:

Donar suport a les consultes populars sobre la independència.

Mostrar el nostre rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el nostre futur.

Reclamar amb força el dret a l’autodeterminació del poble català perquè som una nació i perquè autodeterminació és democràcia.

Volem observadors per a la consulta, sobre el futur traçat de la Diagonal, que l’alcalde Hereu està fent a Barcelona.

Aquests observadors hauran de certificar que només es pot votar una vegada, que tot el procés haurà estat transparent i que els resultats són legals, és a dir el mateix que han fet i fan els observadors en les consultes sobre la independència de Catalunya que es fan arreu del país.

No cal que siguin observadors internacionals, per no augmentar el cost,ja força elevat d’aquesta consulta,podrien ser ciutadans i ciutadanes que s’hi prestessin voluntàriament i que ajudessin l’ajuntament de la Capital a sortir de l’embolic en què es troba i que certifiquessin que la consulta compleix tots els requisits per ser considerada legal.

És vergonyós que, amb tots els mitjans tècnics i tots els recursos dels quals disposa el consistori de la capital de Catalunya i amb els milers de persones que hi han treballat, pagades per la ciutadania, l’ajuntament hagi fet el ridícul.

El mateix alcalde per tapar el nyap va dir que havia votat i no ho havia fet, el cap de llista de Convergència i Unió a l’ajuntament, el senyor Trias, va intentar votar set vegades abans de poder-ho fer de veritat. El cap de llista del Partit Popular, el senyor Fernández Diaz, no podia votar perquè li deien que ja ho havia fet, és a dir que algú havia votat per ell o l’havia suplantat.

S’imaginen que hauria passat si aquesta situació s’hagués produït en alguna de les consultes sobre la independència que s’han fet arreu del país? Segurament haurien deslegitimitzat la consulta, alguns ja ho van fer sense que res d’això hagués passat, haurien deslegitimitzat els organitzadors i haurien ridiculitzat els objectius.

Però, per sort, un cop més la societat civil catalana ha demostrat la seva maduresa i la seva capacitat organitzativa i ha demostrat que, sense recursos i amb molt pocs mitjans però amb molta voluntat, es poden fer bé les coses, millor que algunes administracions.

De tota manera, el consistori sempre pot demanar suport a les comissions locals que ja han fet la consulta perquè els donin un cop de mà i els ensenyin com cal treballar si no volen ser la riota del país.

Avui els autobusos de Sabadell han començat a rodar amb l’anunci de la consulta del proper dia 30 de maig.

Llegeixo a l’ Avui que Si l’1 de febrer van tancar 80 cinemes, avui emetran en 70 (517 pantalles) un anunci abans de cada pel·lícula amb què mostren el seu rebuig a la llei del cinema de Catalunya, que actualment es tramita al Parlament amb el suport de tots els grups llevat del PP i Ciutadans ( Un anunci contra la llei del cinema, Andreu Gomila, Avui )

Jo em pregunto, els espectadors catalans que hagin pagat l’entrada i, dins de la sala, es trobin amb aquest espot, el rebutjaran? Callaran de manera còmplice? Deixaran que, des de la potència de la gran pantalla, s’imposi només el so (i les imatges) d’aquests declarats enemics de la normalització lingüística (i no ho oblidem, col·laboradors necessaris en la substitució lingüística)? Permetran que l’única veu que s’escolti sigui la de la prepotència d’uns empresaris, mesells servidors de les “majors”, i en contra dels drets que individualment i com a poble tenim? Potser sí, callaran i renunciaran al dret a la més elemental defensa.

Potser sí, tan se’ls en fotrà. Jo, si me’l trobo, l’anunci en qüestió, penso fer el amteix que vaig fer una temporada que topava amb espots del PP: esbroncar i xiular, protestar des del pati de butaques. Certament, n’hi ha d’altres de maneres de protestar-hi (llibre de reclamacions, etc.); però poc m’hi penso embolicar. Simplement, com a espectador català, que n’estic fart d’aquesta colla, de com ens manquen al respecte empresarialment de manera constant i de com ens maltracten (el de la llengua, ara, tan sols n’és un aspecte que ho fa ostensiblement visible), perquè estic en contra de la seva imposició castellanitzadora (i imbecilitzant) de dècades i perquè amb la (nostra) llengua i els nostres drets no puc resignar-me que s’hi jugui, penso xiular i cridar.
Vosaltres mateixos.

Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
http://blocs.mesvilaweb.cat/vador

Segons la dita popular, totes les persones després de morir-se són bones i això és el que ha passat amb Joan Antoni Samaranch. Si penso en aquest personatge em venen a la ment dues imatges contradictòries: una vestit de negre, amb el braç alçat, fent la salutació feixista, l’altra anunciant la candidatura olímpica de Barcelona 92.

Després de sentir algunes declaracions institucionals i de representants polítics sembla que la imatge de Barcelona 92 ha esborrat la imatge del Samaranch feixista, l’hem convertit en un vellet honorable que ha mort després d’una llarga vida al servei del poble, espero que la història el posarà al lloc que li correspon.

Tothom disculpa que hagi estat regidor de Barcelona, “Jefe local del movimento”, “Procurador en Cortes” i ambaixador d’Espanya a Rússia sota el règim totalitari del general Franco. Aquests dies només es valora que va aconseguir que Barcelona fos olímpica l’any 1992.

Discrepo de la majoria de declaracions que he sentit, està bé que se li agraeixi la feina que va fer dins del Comitè Olímpic Internacional, però no hem d’oblidar que va ser un dirigent feixista i, per tant, responsable de la persecució que van patir milers de catalans i catalanes pel fet de sentir-se’n o pel fet de parlar català.

Hi va haver moltes persones tan valuoses com ell que es van negar a col·laborar amb el règim i per aquest motiu no van arribar on ell va arribar. Es va aprovar una Llei de la Memòria Històrica precisament per a no oblidar, però sembla que no a tothom se’l jutja amb els mateixos paràmetres.

No comparteixo, doncs, tots els elogis cap a la seva persona ni tampoc que se li facin uns funerals com si fos un català de pro. No oblidem que, fins i tot, quan va anunciar la candidatura olímpica, que ja feia anys que havia mort Franco, immediatament després de dir el nom de Barcelona va afegir Espanya, no fos cas que algú penses que Barcelona podia formar part d’algun altre país que no fos Espanya. Potser sí que va ser un patriota però un patriota espanyol. Per ell Barcelona sempre ha estat una ciutat espanyola, no la capital de Catalunya.

Perdonem-lo si volem, però no esborrem el que va fer ni li donem uns honors que no es mereix

Avui pot ser el dia D, el dia de la sentència, tot i que per a molts catalans i catalanes aquest Estatut es va sentenciar ja fa molts anys via congrés espanyol.

Tant si surt avui com si no, el futur polític és una incògnita perquè les eleccions estan més obertes que mai, a part de l’augment de vots de Convergència i Unió que pronostiquen totes les enquestes, els altres partits s’ho hauran de guanyar durant la campanya,  campanya que ja han començat  i en la qual la sentència hi jugarà el seu paper.

A més d’aquesta sentència, aquests dies n’hi ha hagut una altra, em refereixo a la que ha exculpat els dirigents del diari Egunkaria que, tot i la seva importància, ha passat més desapercebuda del que era d’esperar.

Estaria bé que totes les pàgines i pàgines que es van escriure quan van tancar el diari i quan van  inculpar els seus dirigents, que van ser tractats com a terroristes, s’utilitzessin també, ara, per explicar què passarà, amb aquestes persones que han hagut de patir la incompetència del sistema judicial espanyol.  A més cal demanar que s’assumeixin responsabilitats polítiques per aquest incident, que s’emmarca dins de l’objectiu que mou una part del nacionalisme espanyol, que és desfer-se dels anomenats nacionalismes perifèrics.